Associació d'Empresaris Turístics Montseny

Llegendes del Montseny

L'Hereu de Figueroles

L’HEREU DE FIGUEROLES

Llegenda històrica:

De la porta forana en surt un home d’edat ja avançada , més de vuitanta anys, és alt,camallarg, ossut, pell colrada, un xic de color dels rojalets que no l’han deixat mai. Té una expressió somrient, de petit negociant. Està actiu i amb vigor, és l’Andreu de Fontanella, el darrer culleraire del Montseny. Treballa el boix, amb gran habilitat el transforma en tota mena de coberts,culleres, forquilles,lloses, també fa bastons de passejar de totes mides i formes. Darrera l’artesà s’hi amaga a flor de  pell però, l’artista, arreu hi ha figures fetes a partir d’arrels, de formes treballades per la pluja, pel vent, per la tortura edàfica, art primigeni  lluny de les llotges acadèmiques, forjat a les aules de la vida silvo-pastoral, tan certa i vera com no n’hi ha d’altra.

Em convida a”pa i trago” m’ensenya el pessebre monumental que té a la sala de la casa, encara no l’ha desmuntat i com aquell que engruna panolles de moresc, desgrana històries de la seva vida i la contrada. Conta la històrica tràgica de l’hereu de Figueroles , el veí del mas pairal que hi  ha un tros enllà als peus dels contraforts de la muntanya. Va succeir segons diu farà encara no un centúria.

L’hereu de la casa, que estava maridat i amb fills petits, era donat ales bromes fortes i pesades. Feia temps que se les havia agafat amb un dels mossos de la casa. Un home de molt  poques llums, com tants n’hi havia , fills de la indigència social.

Era costum de tenir-los de per vida a les masies. A canvi de la feina eren vestits i menjats.

Aquest es veu que treballava de sol a sol, de tant en tant  en algunes festes a la tarda quan havia acabat d’arranjar el bestiar baixava a la vila de Seva a fer la partida de cartes. Als darrers temps quan tornava de fosc  cap a Figueroles li sortia al mig del bosc un fantasma embolcallat d’un blanc llençol. El pobre home en aparèixer –li aquest, corria esglaiat i sanglotant de pànic cap al mas. En arribar-hi era la riota de tots els estadants. Car el fantasma era l’hereu!

Tal fou la por que  va agafar, que es negà a tornar cap més festa a la vila sevenca. I així s’esdevingué que la broma que li feia l’hereu s’acabà i amb ella l’espectable de les festes.

Aquest però, en rumià una de ben grossa. Li digué un dia al mosso, que havia d’anar a Seva a cal Ferrer de tall a portar les destrals a llosar. Com sigui que aquest s’espantà i va negar-s’hi per por que li sortís com d’habitud el fantasma. L’hereu li digué, que perdés la por ja que aquest cop hi aniria ben preparat i armat. Seria ell que donaria l’ensurt a l’aparició, docs li va dir que li prepararia l’escopeta de caça per ver el viatge , i que en cas de sortir-li de nou el fantasma li endegués un tret i s’hauria acabat la història. Tranquil·litzat el mosso amb l’arma, prengué aquesta amb les eines i caminà cap a la vila.

En arribar a casa del Ferrer, aquest estranyat per l’arma, li preguntà al beneit per què portava escopeta. Aquest tot seguit li contà la facècia. El Ferrer sorprès amb la historia, li demanà quina munició hi portava. El mosso digué que no ho sabia,car ho carregà l’amo. Obriren l’arma i veieren sorpresos  que hi havia dos cartutxos  buits. El Ferrer li féu notar que era una broma, que amb allò no faria res de bo al fantasma. Li digué que li carregaria amb munició adient per un afer d’aquesta magnitud. Així ho féu i carregà l’escopeta amb postes per a caçar el senglar. Tranquil·litzats  el mosso i un cop acabat l’encàrrec prengué el camí del mas Figueroles.

Ja era entrada de fosc quan pel camí aparegué la seva silueta. Mentre tota la família enriolada, discretament des de dalt dels festejadors dels finestrals es disposaven a reviure la broma en una variant més intensa que les altres vegades. Mentre l’hereu darrera un marges cobert de mates d’aranyó, tapat amb el llençol , esperava l’aparició del mosso.

Així ho feu quan aquest aparegué en una punta del camí sortint del bosc. Sortí de cop el fantasma, el mosso esglaiat apuntà, va disparar, el tocà d’un costat. Aquest malferit i sorprès braolava roent de dolor mentre corria feixes avall, amb les postes rosegant-li els muscles i el costellam. Mentre a les finestres del mas la gent es retorçava enriolada, ben lluny d’imaginar-se la magnitud del drama.

Mentrestant el mosso seguí al fantasma agònic, el trobà sagnant al peu d’un vell fruiter. Allà el va rematar amb el tret que  li restava.

En arribar al mas, els estadants encara sota els espasmes de les riotes, el reberes i li feren contar amb detall la història, quant els digué que el Ferrer havia canviat la munició, un gèlid silenci truncà l’instant. Sortiren esbojarrats a cercar l’hereu, i el trobaren escolat, sense pols i cargolat de mort punyent.

Bibliografia: "Llegendes del Montseny" Martí Boada.
Edita:Brau Edicions. Edició febrer 2004.