Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un
amo poderós que governava amb intel.ligència terres,
espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella
contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga
que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta
de terra campa i prats frescals. En aquella època, a
més, li feien censos de domini dotze masos petits i
arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries
que habitaven bona gent pagesa.
A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar
per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan
passa pel cim dels pollancres.
ss
Copsava el bordar
dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros
i els aulets o el dring a penes audible, del ramat
que va cap a la cleda. Com que era un home triscador,
sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons
que atermenaven la seva propietat i, encara amunt
i amunt, pujava- segur de pas-, sota la celístia
variable, tiranys i migs camins fins a les engires
de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.
Un dia, doncs, bo
i fent una d'aquestes passejades de ranvespre,
succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant
mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables,
quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i
claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un
bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig
d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor
de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom
de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic
a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al
bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada.
Llavors, de primer confusament, i després nítida
i precisa, va aparèixer, mig submergida en el
líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona
nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera,
rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo
de Can Prat no havia vist mai una perfeccció com
aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la.
Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora
bellesa.
Lànguidament, la
dona, amb els braços ben alçats, es passava la
pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina
esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, ten-
dres i manyacs, però llunyans, llunyans com si
encara contemplessin, en la perduda ratlla de
la foscor del bosc, un país de segures i perfectes
formes.
De sobte, la dona
va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant
precís, ell va compren- dre que ja l'estimava
com mai no havia estimat ningú i que el seu destí
quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig
i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia
el que sentia admirant aquella cara adorable i
el cos provocador.
L'amo de Can Prat
va preguntar-li com se deia, però la dona, sense
deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla
que, durant una bona estona, l'amo li anava fent
preguntes i ella sols l'observava amb els seus
ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però
que, al final, va arribar un moment en què, tímida
i calmosa, explicà que era donzella de riu, no
pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una
llei de vida i costums ben diferents dels humans;
que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia
perillosíssima perquè tenia el costum de negar
els homes que pel pleniluni la volien aconseguir.
També diu que la veu de la dona vibrava com el
so d'una campana marina i que el seu accent recordava
modula- cions d'un altre món, potser d'aquell
que alguns han conegut en una existència feliç
i primitiva.
Fou enraonia d'amor
la d'aquella nit singular. L'home, presoner del
lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència,
que volgués a acceptar de ser la seva esposa i
li oferí compartir la casa, la terra i
la riquesa que ell tenia per tota la contrada,
com a penyora de la seva voluntat. Ella, però,
sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció
de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se
en una nova vida que desconeixia del tot. Havia
sentit parlar de la inconstància dels humans,
de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia
esvalotada.
No obstant així, també
hi havi en aquella dona d'aigua un cansament de
la freda certitud del seu medi vital i, d'altra
banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al
davant li agradava molt, de manera que, en conclusió,
va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que
fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo
de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància
ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic
ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava
ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions
que la concernissin.
I fou d'aquesta manera
- segons diuen- que la dona d'aigua va arribar
a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i
amant esposa, assenyada consellera, disposta i
respectada propietària, junt amb el seu marit,
de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar
el poder de la família fins al punt que el nom
d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat
en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà
la Mediterrània, en totes les terres, illes i
consolats de Catalunya. També m'han explicat com
a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills,
un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança
de visatge amb la seva mare i que anaven creixent
ferms i espigats enmig de tot aquell benestar.
Passaren els anys. Després de la calda, amb els
seus esplets, venia la tardor vermella: més tard
l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum
de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb
el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats
de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua
vital que regalimava de la muntanya.
A vegades, però, a
Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi
feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament
l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc,
sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats
de tota mena i cos dels diables que bullien dins
les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap-
de la desgràcia que estava a punt de produir-se
i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna
manera, al que ara explicaré:
Doncs heus aquí que
un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona
mesuraven una bona terra que calia preparar, van
començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra
més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de
sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de
llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi,
argumentava en contra i deia que el terrer no
hi era pas propici i que, segons ella, el moresc
amb les seves reblertes panolles convenia molt
més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren
punjant de to fins al punt que el marit, enfadat,
ple de vehemència i oblidant el jurament que havia
fet ja feia anys, reciminà a la muller amb grans
crits- que ressonaren per muntanyes i turons-
dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre
de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap
altra cosa que una pobra dona nascuda i treta
per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava
de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar
enrera una paraula funesta? El mal ja era fet.
La desgràcia, infal.lible, i esbarriat del tot
l'encanteri.
La dona d'aigua, en
sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap
als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de
Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com
si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va
desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà
cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins
al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa
de nuvolades furioses.
I diu que l'amo de
Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que
ferreny i alent com era, moltes vegades durant
el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que
féu sortilegis i prometences a les deïtats que
governen aquell lloc, sense cap resultat; que
anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i
del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant
com una criatura, mirant de descobrir-la quan
ella no s'ho esperé: que es passava hores i hores
en una finestra de ponent del seu mas guaitant
l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan
la lluna era plena, prou volia sortir de la casa
per anar a trobar-la a la ribera del turmentós
estany però que, cada vegada que ho provava, li
venia una gran son i queia , com cau un cos mort,
damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament
fins a l'alba.
També expliquen que
la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració,
no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la
masia, anava a la cambra dels seus fills i els
acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava
una bona estona, dreta i sol.lícita, cantant la
seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure
unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula
de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà,
convertides en raríssimes perles de gran valor,
recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne
la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia,
s'enfortí encara més i més la puixança de la casa
durant molt de temps.
Extret del llibre: "Llegendes
del Montseny" Martí Boada
Font: dona d'aigua Xavier Renau Pub. Editorial
Altafulla, 1986