Algunes creences populars ens parlen d'uns ocells negres
de pit blanc que volen sobre els gorgs i que les nits
càlides d'estiu es transformen en bellíssimes dones
d'aigua, que es banyen a la claror de la lluna i es
pentinen les llargues cabelleres rosses amb pintes d'or.
Però tot i que, efectivament, les merles d'aigua, fosques
i de pit blanc, sovintegen els rierols de muntanya,
ningú no pot donar fe d'haver observat la transformació.
La merla d'aigua té, no obstant això, alguns constums
curiosos associats a l'aigua: camina per damunt de les
lleres i no és estrany que amagui el niu darrere la
cortina d'una cascada. Potser va ser aquesta la font
de la llegenda?
"L'hereu d'una rica massia del Montseny contemplava
les aigües fosques d'un gorg quan, de sobte, hi va aparèixer
una dona d'aigua. De seguida, els joves es van enamorar.
La nimfa va accedir a casar-se amb el noi amb el requisit
que mai no li recordés la seva condició de dona d'aigua.
Van tenir un fill i una filla, el mas va prosperar i
van ser feliços. Una tarda, la tempesta amenaçava arruïnar
la collita, i la dona va ordenar segar el blat, encara
que no estava ben madur. Al final de la tempesta no
es a congriar i el marit, en tornar a casa i veure el
desfici, va exclamar irat: "Dona d'aigua havies de ser!"
Al moment, la dona va desaparèixer i tot i que cada
matí els fills asseguraven que la mare els venia a pentinar,
el marit no va la tornar a veure mai més". Aquesta
és la llegenda que estructura l'audiovisual "Llegendes
del Montseny" que es pot veure al Museu Etnològic del
Montseny, La Gabella, a Arbúcies.